25 junio 2008

Relato del naufragio de quién siempre está enamorado

Esta historia no cuenta nada que no sepa el mundo. Si alguien la lee es porque la hace suya en todos los sentidos de la vida. Espero que a cada cuál le guste.


Que no me abandone... esta suerte incesante de estar siempre en el limbo, aunque no quiera decir nada el limbo, aunque sean fantasías tuyas. Por favor, que no me abandone, este ir y venir de los vaivenes eternos, porque sin ser lo que soy, no podría estar enamorado de ti. Y miento si te digo que algún día dejaré de estarlo. ¡Es tan ilógico todo...!

¿Puedo quererte y con eso conformarme?¿Puedo odiar a Bécquer por iluso?¿Y respetar que nunca sepa si tú algún día me has querido? Sí... sí puedo. Porque mi vida está llena de amores tempranos, nacidos en épocas tardías de las conciencias que me han acompañado en este viaje.

Yo te quiero, lo sé, pero no puedo continuar muriendo en cada esquina por algo que dicen que existe. Sí, el amor anda suelto y yo lo cojo sin querer al vuelo. Y tú andas distraída, pensando en más allá del océano. ¿Qué puedo hacer?

Vivo de eso. Para enamorarme de ti he tenido que hacer ganchillo en mis pensamientos y decirle a mis oídos que no escucharan tu voz de Sirena. No soy trovador para pensar que eres una bruja que me está enfermando por doquier a dónde vayas. No he querido quererte y sin embargo aquí estoy... contemplándote desde lejos.

Voy errante y de sobra en este camino. Porque la soledad participa gratis. Te amo y lloro a cada instante que recuerdo que no soy la parte que te corresponde. Silenciar podría este sentimiento.

Pero si la existencia que he concebido de la mía propia se pudriera en el anonimato, me aterraría pensar que jamás nadie vaya a comprender el sentimiento que tu misma existencia otorga en este naufragio.

07 junio 2008

Sonata d´Isabel de Vicent Andrés Estellés

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se´ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.